~sentir-se com a casa

Moltes vegades utilitzem l'expressió "estar com a casa" sense ni adonar-nos-en.
"tu com si fossis a casa teva"
"no hi ha res com estar a casa"
"em sentia com si fos a casa meva"
[etc.]

Però, realment, QUAN O COM SENTIM QUE SOM A CASA NOSTRA?

Hi ha qui necessita pagar dos mesos de caution i un mes en avançat per poder dir finalment que allò és casa seva. N'hi ha d'altres que poden estar vivint dies, mesos o fins i tot anys en un lloc i no acabar de sentir mai que allò és casa seva. En canvi, pot faltar-te un segon per tornar i dir: "per fi sóc a casa!".


És el lloc, les persones, el temps o les experiències viscudes les que fan que sentim que aquestes quatre parets son ja "casa nostra"?

Actualment jo tinc tres cases: una a Sabadell, una cité Griset i, des de fa encara no unes hores, una a 8 rue de Mont Cenis - concretament al pis 3 i mig.
Els sentiments se'm contraposen. Què és casa meva? Quina de les tres és l'autèntica?

El llit on més nits he dormit és a Sabadell, el sofà on més cops m'he escarxofat també. Els somriures, les fotografies, els plors, les confidències hi són a cada un dels racons. El petit estudi de cité Griset només sap ell les festes, trobades d'amics, sopars, moments de solitud o de companyia que hi he passat! I des de que vaig trepitjar per primera vegada el pis de Montmartre, alguna cosa de mi comença a somiar tot el seguit d'aventures que li donaran vida.



Una casa pot ser una ciutat, un bar, un petit racó...?
Quantes veritables cases pot arribar a tenir una persona a la seva vida?


Jo estic bastant confonsa. De moment només se que, ara per ara, la meva casa d'acollida és Paris. I sento que cada dia ho és més "casa meva".



Quantes cases teniu vosaltres a la vostra vida?

Grève-addictes

Fa aproximadament un mes que Paris està invaida pel caos. El president Sarkozy no ho està posant fàcil amb l'aprovacio de lleis tan controvertides com les de la jubilacio o la llei d'autonomia de les universitats, pero els francesos no perden pistonada per fer el que sembla que més els agradi: estar en vaga. A primera vista podria sonar fins i tot topic pero, en aquest cas, la realitat supera la ficcio.

Ens remuntem al 18 d'octubre o del 13 al 23 de novembre 2007
VAGA DE TRANSPORTS PUBLICS a Paris



"Ni trens, ni metros ni autobosos"
La major part dels parisins utilitzen a diari els transports publics. Siguin executius, estudiants, venedors ambulants, turistes o SDF (sans domicile fixe); tots s'ajunten per uns minuts dins els vagons publics de la ciutat per arribar a l'hora a cada una de les seves tasques. I no és d'estranyar, ja que la capital francesa compta amb una xarxa ferroviaria que connecta de punta a punta la ciutat. Vaga de transports equival, doncs, a un autentic problema per a tothom.

Les vagues a Paris son força diferents de les espanyoles.
- Comencen la nit anterior del dia anunciat i sovint no se sap quan acaben
- El concepte de serveis minins no el tenen massa arrelat: hi ha fins i tot estacions tancades a les quals no s'hi pot ni accedir
- Els trens poden passar cada 1 o 2 hores o directament no passar. El més divertit, pero, és no tenir un panell on marqui quan es dignara a passar el seguent tren.
- No veuras enlloc el nom de vaga sino que es parlara de "trafic fortement interropu" (i aqui ve el més bo) "à cause du mouvement social".

El resultat no és altre que "el pilot del greix". Centenars de persones enxobades a pressio on no hi cabria ni una agulla més. Aixo fa que - a vegades - l'hora que hagis passat esperant aquell tren, no hagi servit per res més que per perdre la poca paciencia que et quedava. Afortunadament, amb els dies - quan la vaga dura més d'una setmana com la del mes de novembre - la deseperacio passa a ser ironia i la ironia conformisme passiu... "C'est la France!"

El ques està clar és que el millor de la vaga no és anar amb patins, amb velib (bicing parisenc) o fer grans passejades pel Marais. Sens dubte, el millor de la vaga és una vegada restaurada la normalitat quan, de cop , valores més que mai la rapidesa, eficacia i magnificencia dels transports publics Parisins!


BLOCAGE UNIVERSITAIRE



Si la vaga dels transports sembla poc emocionant, el parisi té la sort de poder-se apuntar a 1.ooo vagues més. Per exemple, la de les universitats.

Una vegada una parisina em va dir una frase que em va quedar gravada: "la revolucio francesa va fer molt mal". I aixi és. Aquesta mena d'esperit combatiu i revolucionari frances sembla que no s'hagi perdut amb el temps. Els joves francesos poden ser molt chics i estilosos pero no se'ls hi cau el foulard o se'ls despentina el toupé a l'hora de lluitar contra injusticies. Més o menys legitimament criden a la grève per fer sentir la seva veu i solucionar els problemes. Aquesta és la seva unica arma de foc.

Ara el front obert és contra la Llei d'Autonomia de les Universitats que d'alguna manera permetria deixar a mans d'empresaris el futur d'aquestes intitucions, de manera que carreres menys rentables com filologia, literatura, sociologia, etc. passarien a desapareixer. (entre moltes altres més coses, està clar)

Moltes universitats parisines han optat pel bloqueig, barrar les portes d'accés a la universitat a estudiants i docents a través de mobiliari acadèmic com cadires i taules. Ningu no pot passar d'on ells diuen. Les classes es suspenen per passar a fer una vaga ACTIVA, res de quedar-se a casa dormint: assamblees, manifestacions i classes alternatives.

Tot es decideix prèviament amb el concens dels assistents a les assamblees generals, a través del torn de paraules i d'un ordre del dia prèviament establert. El que jo em pregunto és el seguent... si és la llibertat el que defensen; per què no donen opcio a escollir als altres d'anar o no a classe? Els fins sempre justifiquen els mitjans? és el bloqueig durant un mes seguit la unica opcio a la qual afferrar-se?


son preguntes que deixo a aquest aire caotic d'aquest Paris en vaga.

instal·lada a PariS

tenia el blog molt oblidat

i potser per necessitat d'escriure el que penso, tot el que em ve al cap del que veig dia a dia a Paris

o potser per simple enveja de veure companys d'erasmus tan animats amb el blog (i que tan m'agraden a mi) :P

queda re-obert els papers mullats, pq qui sap si algu llegeix el que escric, no? només que una persona ho llegeixi ja em dono per satisfeta! :P


aixi que quan tingui temps aniré escribint tt el que m'inspira la ciutat
una mena de cronica de vida a Paris...
aiaiaiaiiii
jajajaja
aiam què en surt de tt aixo!


de moment, una instantànea des de Pyramides: la posta de sol de la nuit blancHe

carta al director AVUI 19/04/07

La setmana passada van donar-me la gran notícia: l’any que ve marxo d’Erasmus a Paris! Il•lusionada i amb mig peu a França, aquest cap de setmana no he parat de mirar preus de residències i de “colocations” (compartiment de pisos). El preu mitjà per mes està entre els 500 i 600 euros. Bé, avui tota ansiosa he anat a confirmar la meva plaça a la facultat i la meva sorpresa no ha pogut ser més gran. Resulta que la beca que rebo per marxar a viure sis mesos a una de les ciutats més cares d’Europa és de 120 euros al mes, 20 euros més que l’any passat! Sí, sí, jo també he pensat: “coi, diria que havia llegit que aquest any les beques havien d’augmentar tantíssim!”. Doncs resulta que no dec saber llegir o que els polítics no van expressar-se amb prou claredat, però el que està clar és que ja cal que tingui uns pares amb força calerons o que em passi a la Primitiva, a veure si les “Loteries y Apuestas del Estado” són generoses amb mi aquest cop.

Carola Solé Casas
Sabadell

Lenny Kravitz... sense paraules
Posted by Hello

Mites eròtics

"Hoy tengo ganas de escribir de algo frívolo, a saber, del amor, que es esa menudencia por la cual la mayoría de los seres humanos hemos sentido alguna vez ganas de morirnos". Així enfocava avui Rosa Montero la seva columna de la contra del País.

M'ha cridat l'atenció aquesta aparent contradicció de la frase que, crec, és tan absolutament certa. Per què sembla que parlar d'amor és frívol? No és l'amor una de les poques coses profundes, trascendents i que realment ens importa a les persones? Com seria una vida sense amor? Per què, aleshores, trobem més digne dissertar sobre política o sobre qüestions metafísiques? No és l'amor la cosa més palpable i pròxima a tots nosaltres?
Doncs avui m'he sentit una mica així. Tenia ganes d'escriure al blog sobre l'amor (concretament sobre un tipus d'amor peculiar, "l'amor" cap als mites eròtics) i, inconscientment he pensat... no ho facis! Pensava si realment podia interessar algú això que diria o si simplement passarien d'article en vista de la meva poca seriositat com a "futura periodista". Bé, doncs, la veritat és que ara em trobo escrivint-lo i, de fet, tinc certa vergonya al cos. Li estic dient a un amic pel messenger el què m’està passant pel cap: "no vull dissertar sobre els mites sinó explicar els meus mites!". Sí, això és el que em ve de gust explicar-vos avui i la veritat, m’estic sentint una mica tonta dels tabús que jo mateixa m’estic posant. Així que crec que començo sense més preàmbuls el que hauria de ser: parlar sense sentir-me frívola dels meus mites sexuals!

Els mites sexuals han existit, existeixen i existiran tota la vida. Els cànons de bellesa aniran canviant i evolucionant al llarg del temps, però l’essència restarà sempre igual. És més, crec que – com en la moda – tot torna. I sinó, pregunteu-vos per James Dean! Tot i que cada persona trobarà més atractiu a un o altre, arriba un punt en què - no saps perquè - la gent s’acaba posant d’acord i aquell noi o noia que fins fa poc era un mortal més, s’erigeix com a "mite sexual", tot un honor. L’amor o - més aviat, diria jo – el desig cap als mites sexuals es sustenta pràcticament en una única cosa: el físic de la persona, l’estil, l’aire, el carisma o el sex-appeal que desprèn. Potser per això, a vegades, som pudorosos a l’hora d’escriure sobre mites eròtics, perquè estem admetent un tipus d’amor que no queda massa bé de cara a la galeria. En aquest desig admetem que aquella persona ens atrau única i exclusivament pel seu físic. Hi ha dos tipus de mites eròtics: els de cares perfectes i els "morbosos". Per mi, sens dubte, molt millors els segons! Una cara maca no deixa de ser només això, un rostre harmònic. El morbo va molt més enllà d’això, és molt més que estar asseguts en un banc contemplant un rerat preciós de Boticceli. Tom Cruise vindria a ser el típic guaperes que, des del meu punt de vista, no tindria res a pelar davant un Lenny Kravitz, Johnny Deep, Sean Penn o Santi Millan (sii, encara que desentoni una mica a una llista encapçalada per un home com el Lenny, tothom sap que el Santi Millan em fa perdre el cap!).

Molts pensareu que és absurd això que diré ara, però darrere aquests homes jo hi veig persones interessants, hi veig homes que crec que tindrien coses a dir. I és que després de tot, hem de ser conscients que és una llàstima, però la bellesa és efímera.

La febre dels realities

L’any 2.000 va significar un abans i un deprés per al panorama televisiu espanyol. Les portes de la casa de Guadalix de la Sierra s’obrien per donar pas a Gran Hermano, el que seria el primer reality show d’una inacabable llista que l’ha precedit.

Des d’aquell any fins als dies actuals, les principals cadenes estatas sustenten gairebé la totalitat de la seva programació en un sol programa. Em refereixo a Antena 3, però sobretot a Telecinco; no per res en concret, simplement perquè aquesta cadena sembla haver tingut més sort de cara a les audiències. Així, des de les 11 del matí fins a altes hores de la matinada, trobem programes que basen gran part del seu èxit en el comentari dels realities de la cadena. I no només això sinó que a sobre, molts cops, els propis comentaristes que ocupen llocs de "periodistes" són exconcursants de realities. Tot plegat una situació prou surrealista.

Bé, si alguna gràcia podia tenir la primera edició de Gran Hermano (actualment van ja a per la setena edició) era l’espontaneïtat de les persones que en formaven part. La innocència que es respirava en aquella casa i la inconsciència sobre la repercussió mediàtica que el programa estava suposant. Han passat cinc anys i, pel que es veu, les persones volem cada cop més i més. El que abans podia ser la contemplació "una mica marujilla" de la vida d’unes quantes persones, s’ha convertit en un circ i una empresa per aconseguir fama i diners fàcils. Els concursants ja no només han venut la seva intimitat – que després tants cops demanen – sinó que s’han venut al morbo. No interessa aquella persona normal, sinó aquella que pugui crear més polèmica i conflictes dins la casa. De fet, aquest escrit l’he fet després d’assebentar-me que el reality que actualment emet Antena 3, La Granja "de los famosos" 2, hagi exhibit escenes de sexe explicitíssim per mantenir en antena el seu programa. Va ser aquest diumenge 24 d’abril, només començar el programa. Terelu Campos, la presentadora de La Granja, donava pas a un vídeo on l’ex Miss Espanya, Maria Jesús Ruiz i un tal Dani Dj feien l’amor apassionadament al costat d’una altra parella que feia exactament el mateix: Alicia Machado, també ex Miss Espanya i Fernando Acaso, curiosament el copresentador junt amb Milà del pimer GH. Aquesta morbositat va enganxar a un 22% dels espectadors espanyols, aconseguint l’objectiu que tenia el programa aquella nit. I és que la Granja 2 tenia aquell dia un últim àtom: o aconseguia un 18% del share televisiu o el programa seria eliminat.

Aviam, d'aquí no ens hem de quedar amb l'anegdota! No és que jo sigui una purista que m’escandalitzi al veure aquest tipus d’imatges. El que em molesta moltíssim és la dinàmica i polítiques de la televisió actual, on tot és vàlid per esgarrapar una mica d'audiència a la competència. Entrem en un debat molt més profund del que, aparentment, suposen aquestes imatges inofensives. Tot és lícit a la televisió? Hem de vendre'ns al morbo per una mica més d'espectadors? O és que els espectadors volen veure això? Aquesta última pregunta és la que ens fem molts perquè és l'argument que usen els qui defensen aquestes televisió tan denigrant. Jo crec i espero que això no sigui així. Hi ha molts professionals que opinen que la gent mira el que li posen davant dels morros i, de fet, ara és l'únic que el públic espanyol pot escollir. Esperem que aquesta "teòrica" llei en contra de la televisió porqueria sigui posada en marxa com més aviat millor, no perquè a partir d'ara en aburrim mirant la tele, sinó al contrari: perquè per fi tornem a disfrutar de debò de la TV.